Una mica d’història
Beniarbeig és un municipi de l’antic marquesat de Dénia i de l’actual comarca de la Marina Alta. Ocupa un territori gairebé pla de 7,40 quilòmetres quadrats, ple de materials al·luvials de l’era quaternària.
Encara que el terme municipal té una altitud mitjana de 42 metres sobre el nivell del mar, està accidentat al sector nord pels contraforts de la serra de Segària (508 metres d’altura), i al sud, pel turó del Rafalet. Limita al nord amb Benimeli, Ondara i El Verger; a l’est, amb Ondara i Pedreguer; al sud amb Pedreguer i Benidoleig, ia l’oest amb Sanet i Negrals. Té 1.883 habitants, anomenats beniarbegins.
A part d’alguns barrancs i rambles menors, l’únic curs fluvial de certa importància que creua el terme és el riu Girona, que va protagonitzar un desbordament històric el 12 d’octubre de 2007. L’aigua va inundar una part de la població i va destruir el pont que comunicava des de feia cent anys el nucli urbà partit pel mateix río.
La vinya de moscatell per elaborar passa va dominar el paisatge fins als primers anys del segle XX, en què va ser arrasada per la fil·loxera. En l’actualitat, l’economia de Beniarbeig es basa en l’agricultura de regadiu, mitjançant l’explotació de pous i caves que aprofiten un ric aqüífer subterrani, principalment per al cultiu del taronger i del mandariner (300 hectàrees). En canvi, els cultius de secà, com l’ametller, el garrofer i el setrill (150 hectàrees), que es disposen en terrasses amargenades a la solana de Segària, no són tan importants.
Recentment, els ingressos procedents del sector agrari s’han vis complementats pels derivats d’un notable procés urbanitzador dels turons que envolten la població, com a la Corona i els Mirambons. A més, el municipi disposa d’un polígon industrial, situat a la carretera d’Ondara a Orba.
Hi ha constància d’un primer hàbitat humà paleolític a la cova de Bolumini i d’un poblat ibèric al Passet, al vessant sud de Segària; també de restes romanes a la partida de les Illetes. En el període musulmà Beniarbeig tenia l’entitat de simple alqueria. Més tard, es va incorporar al món occidental de la mà del rei Jaume I entre el 1244 i el 1245. Chabàs documenta Beniarbeig el 1249 i Camarena documenta Beniharbex el 1402. Segons Carmen Barceló, prové de bani ‘arbaj.
En 1385 el lloc pertanyia a Gonçal Castellví; en 1402 va assumir la senyoria Pere Martorell, home de confiança del duc de Gandia, i posteriorment va passar a Pallàs, comtes de Sinarcas i vescomtes de Xelva, a través de la mare, Leonor Ponce. En 1535 la seva parròquia es va desmembrar de la de Dénia, i es va constituir una rectoria destinada als moriscs forçats a convertir-se al cristianisme pocs anys abans, durant la Guerra de les Germanies. En 1609 van ser expulsades les 82 famílies morisques que l’habitaven -incloent els pobladors de les alqueries de Beniomer i Benicadim, amb una dotzena de cases cadascuna d’elles, les que van ser habitades fins al 1643, quan es despobla definitivament i es ‘van agregar el terme particular de Beniarbeig-, i va ser reocupat per gent de la comarca, amb alguna aportació balear (cognoms com Boronat, Moll o Llull).
Al segle XVIII, Beniarbeig pertany a la marquesa d’Amayuelas i comtessa de Peñaflor, amb qui el duc de Medinaceli i marqués de Dénia va litigar, en 1766, per la possessió de drets a Segària; aquest, a més, cobrava el terç delme de Beniarbeig i resolia els assumptes criminals de la població.
Dels edificis principals destaquen l’antic ajuntament, les escoles velles, l’església parroquial de Sant Joan Baptista (segle XVIII) i la casa de Santonja. Les festes se celebren l’última setmana d’agost, en honor a Sant Joan ia Sant Roc.
Text de la fitxa Toponímia dels pobles, autor Robert Miralles.
