Beniarbeig és un municipi de l’antic marquesat de Dénia i de l’actual comarca de la Marina Alta. Ocupa un territori quasi pla de 7,40 quilòmetres quadrats, ple de materials al·luvials de l’era quaternària. Encara que el terme municipal té una altitud mitjana de 42 metres sobre el nivell del mar, està accidentat en el sector nord pels contraforts de la serra de Segària (508 metres d’alçària), i en el sud, pel tossal del Rafalet. Limita al nord amb Benimeli, Ondara i el Verger; a l’est, amb Ondara i Pedreguer; al sud, amb Pedreguer i Benidoleig, i a l’oest, amb Sanet i els Negrals. Té 1.883 habitants, anomenats beniarbegins. A banda d’alguns barrancs i rambles menors, l’únic curs fluvial de certa importància que creua el terme és el riu Girona, que protagonitzà un desbordament històric el 12 d’octubre del 2007. L’aigua inundà una part de la població i destruí el pont que comunicava des de feia cent anys el nucli urbà partit pel mateix riu.
La vinya de moscatell per a elaborar pansa va dominar el paisatge fins als primers anys del segle XX, en què fou arrasada per la fil·loxera. En l’actualitat, l’economia de Beniarbeig es basa en l’agricultura de regadiu, mitjançant l’explotació de pous i caves que aprofiten un ric aqüífer subterrani, principalment per al conreu del taronger i del mandariner (300 hectàrees), comercialitzats per un gran magatzem local. En canvi, els cultius de secà, com l’ametler, el garrofer i l’olivera (150 hectàrees), que es disposen en terrasses amargenades en la solana de Segària, no són tan importants. Recentment, els ingressos procedents del sector agrari s’han vist complementats pels derivats d’un notable procés urbanitzador dels tossals que envolten la població, com el Mont Corona, els Miralbons, etc. A més a més, el municipi disposa d’un polígon industrial, al costat dret la carretera d’Ondara a Orba.
Hi ha constància d’un primer hàbitat humà paleolític en la cova de Bolumini i d’un poblat ibèric en el Passet, en el vessant sud de Segària; també de restes romanes en la partida de les Illetes. En el període musulmà Beniarbeig tenia l’entitat de simple alqueria. Més tard, s’incorporà al món occidental de la mà del rei Jaume I entre el 1244 i el 1245. Chabàs documenta Beniarbeig el 1249 i Camarena documenta Beniharbex el 1402. Segons Carme Barceló, prové de bani ‘arbaj. El 1385 el lloc pertanyia a Gonçal Castellví; el 1402 assumí la senyoria Pere Martorell, home de confiança del duc de Gandia, i posteriorment passà als Pallàs, comtes de Sinarques i vescomtes de Xelva, a través de la mare, Leonor Ponce. El 1535 la seua parròquia es desmembrà de la de Dénia, i es constituí una rectoria destinada als moriscos forçats a convertir-se al cristianisme pocs anys abans, durant la Guerra de les Germanies.
El 1609 foren expulsades les 82 famílies morisques que l’habitaven —incloent-hi els pobladors de les alqueries de Beniomer i Benicadim, amb una dotzena de cases cadascuna d’estes, les quals foren habitades fins al 1643, quan es despoblaren definitivament i s’agregaren al terme particular de Beniarbeig—, i fou reocupat per gent de la comarca, amb alguna aportació balear (cognoms com Boronat, Moll o Llull). En el segle XVIII, Beniarbeig pertany a la marquesa d’Amayuelas i comtessa de Peñaflor, amb qui el duc de Medinaceli i marqués de Dénia va litigar, el 1766, per la possessió de drets a Segària; este, a més, cobrava el terç delme de Beniarbeig i resolia els afers criminals de la població. Dels edificis principals destaquen l’antic ajuntament, les escoles velles, l’església parroquial de Sant Joan Baptista (segle XVIII) i la casa de Santonja. Les festes se celebren l’última setmana d’agost, en honor a sant Joan i a sant Roc.
Font: Miralles i Cebrià, Robert . Toponímia dels pobles valencians: Beniarbeig. AVL, 2014.
